El XXXIII Comité Intergovernamental de Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial de la Unesco, reunit a Port Louis (República de Maurici), ha aprovat incloure en la llista representativa del patrimoni cultural immaterial de la humanitat la tècnica constructiva de pedra seca, candidatura en què participa la Generalitat.
Aquesta candidatura és internacional i està coordinada per Xipre i Grècia, i formen part de la sol·licitud Croàcia, Suïssa, Eslovènia, França, Itàlia i Espanya. Dins d’Espanya, a més de la Valenciana, hi estan incloses les comunitats autònomes de Catalunya, Balears, Aragó, Extremadura, Andalusia, Canàries, Galícia i Astúries.
El territori valencià posseeix nombrosos elements construïts amb la tècnica de la pedra seca. L’ordenada col·locació d’unes pedres sobre altres, sense llaurar, travades sense argamassa de compactació i només sustentades pel propi pes d’aquestes, i la solidesa que confereix la correcta disposició constructiva, conformen la minimalista i sàvia arquitectura de la pedra seca.
Un paisatge d’elaboració humana que es troba a les comarques del nord de Castelló, com les àrees de Vinaròs-Sant Jordi, al Baix Maestrat; Tírig-Catí-Albocàsser, a l’Alt Maestrat i Vilafranca-Castellfort, a la comarca dels Ports de Morella, on és freqüent trobar casetes i barraques disseminades per tot el territori.
A la província d’Alacant destaquen els municipis de Callosa d’en Sarrià, Novelda, Crevillent o el Pinós, amb nombrosos exemples de ribassos, refugis agrícoles o refugis de pedrapiquer construïts amb aquesta tècnica i associats a l’antiga extracció minera. A les comarques de València destaca el municipi d’Enguera, amb un gran nombre de refugis, anomenats ‘cucos‘, repartits per tot el seu terme.
La Generalitat va declarar la tècnica constructiva de la pedra seca com a bé de rellevància local immaterial el novembre de 2016.
Arquitectura de la pedra seca
Es tracta d’un tipus de tècnica sovint associada a l’autoconstrucció, és a dir, era feta pels mateixos destinataris de l’edifici o obra resultant. Aquests podien ser persones amb una altra activitat principal i que utilitzaven la pedra seca com un més dels seus coneixements. Així mateix, l’ús de la tècnica està lligat a pràctiques socials d’ajuda i col·laboració entre veïns, que podia escometre’s en períodes de menor càrrega d’uns altres tipus de feines agrícoles i ramaderes.
D’acord amb aquesta extensió territorial, l’arquitectura de pedra seca presenta una gran varietat tipològica i de solucions constructives, i s’adequa a les variables geogràfiques, humanes i ambientals del territori valencià. Aquesta diversitat constructiva no haguera sigut possible sense la transmissió, generació rere generació, d’una sèrie de coneixements, tècniques i pràctiques que, en el seu conjunt, conformen la tècnica constructiva de la pedra seca. La transmissió de la tècnica es produeix, tradicionalment, de manera oral i en un context d’aprenentatge informal.
Lligat a això, hi ha un altre component immaterial molt valuós, com és el del lèxic relatiu a eines, elements constructius, tècniques específiques, etc., el qual presenta variacions fonètiques i semàntiques en els diferents llocs del nostre territori en què es manifesta aquest bé.
Quant a la relació de la tècnica amb l’entorn natural, encara que l’edificació en pedra seca manca, aparentment, de planejament formal, aquesta sí que exerceix una actuació conscient sobre el medi, cosa que ha donat lloc a la generació de paisatges antròpics en què les construccions de pedra seca s’adapten i s’integren en l’entorn.
