En aquests anys on la vella Europa ha passat per la inòpia i la indiferència en l’àmbit mundial, encara queda un raig d’esperança per al redreçament cultural d’occident; la merda. Així és, enguany, en el Festival CIM Sueca, el Vell Continent ha donat un cop sobre la taula per mostrar al món que encara és una superpotència, que encara pot destacar entre el gris de la mediocritat i que pot fer les coses molt pitjor que la Xina o els Estats Units.
Enguany el CIM celebrava la fita del seu desè aniversari, i ho fiava com sempre a la seva arriscada proposta de sèrie B, trash, gore, underground i altres audiovisuals amb exigu pressupost però molta il·lusió. 80 curtmetratges i 10 llargmetratges vinguts de més de 25 països es van poder gaudir (o no) al llarg de quatre dies de projeccions, entre el 21 i el 24 de setembre, al Cine Lido de Sueca. El públic ha respost a un nivell mai assolit al festival i s’han comptabilitzat gairebé 4 000 entrades, arribant a completar l’aforament de la sala en vàries sessions. La programació no s’ha quedat enrere en el certamen d’enguany. L’espectacular palmarés dona bona prova del gran nivell del festival; tant per dalt com per sota de la classificació.
En llargmetratges s’ha imposat la fantasia gore Hillbilly Holocaust, una producció de la vella escola del trash continental que exhibia sense vergonya pròtesis barates i disfresses d’Aliexpress. El seu autor, Madman Marv, i la seva productora, Fäkalocaust, ja encapçalen la renovació de l’underground alemany. Pel que fa als curtmetratges, The Internet Remains Undefeated, una fàbula on els mems d’internet segresten la realitat, del britànic Robbie Gibbon, es va endur el premi, les rialles i part de l’ànima del públic assistent.
Els premis Morralla (atorgats a les obres amb menys puntuació del públic) han estat renyits en el vessant de curtmetratges però finalment s’ha imposat un producte de proximitat: Misshapen, una peça d’orfebreria cinematogràfica dissenyada específicament amb la intenció de guanyar al CIM, obra de l’erudit cinèfil i cullerot, Joaquin Vallet. Quant al llargmetratge, aquesta vegada no hi ha hagut competència possible. El film Pullu, un survival experimental executat entre canyes i fang, obra del jove cineasta Amal Noushad, ha aconseguit una nova Morralla per al puixant cinema hindú.
El CIM és un festival únic en el seu estil; mira directament a la cara del cinema més desagradable. Ací el públic no paga l’entrada ni els cineastes la seva participació, no hi ha jurat i tots els premis els dona l’audiència, el show està a la pantalla de projeccions i al pati de butaques, els guanyadors són les millors i també les pitjors produccions, tots els qui el fan possible són voluntàries i l’exigu pressupost es destina íntegrament als premis en metàl·lic.
Aquesta proposta arriscada i radicalment alternativa ha calat fort en una audiència feroç i fanàtica que retorna cada any desitjosa de viure l’experiència del cinema «mal fet». Una tropa de sadomasoquistes que gaudeix tant del sofriment dels altres, com del seu propi.
Després de la tràgica desaparició del Catacumba de Godella, el CIM s’ha convertit en l’únic referent indiscutible del cinema de baix pressupost a aquesta banda del riu Sénia. Junt amb festivals catalans com el Fantosfreak de Cerdanyola, el Bay De Fest de Roses, el B–Retina de Cornellà i el Fangofest d’Amposta està protagonitzant un revival mediterrani del trash, el gore i l’underground, superant Holanda o Alemanya, els històrics focus d’aquestos gèneres.
