Clara Simó (Castellar del Vallès, 1987), més coneguda a les xarxes com a @clarafogons, és professora de català i aficionada a la cuina. A través d’Instagram comparteix amb un toc d’humor receptes fàcils, gamberres i de cuina d’aprofitament.
Pregunta: ‘Amb dos fogons!’ no és un receptari clàssic: és un joc, un manual i gairebé una invitació a perdre la por a la cuina. En quin moment vas decidir que no volies fer “un llibre de cuina més”?
Clara Simó: Vaig intentar pensar que a l’era digital, amb milions de receptes a la mà en una sola cerca al mòbil, no tenia cap mena de sentit fer un llibre normal, ple de fotos boniques i plats que has vist mil vegades a xarxes explicats en 15 segons. Havia de tenir un plus, una cosa que no poguessis tenir de cap altra manera, per això vaig introduir els passatemps i jocs, perquè puguis llegir-lo, no només quan vols cuinar, sinó quan t’ho vols passar bé.
P.: Gaudint i regalimant amb el teu llibre, hem vist que utilitzes el joc, els punts i els nivells de dificultat. Què té la cuina que fa que, quan la convertim en un joc, funcioni tan bé?
C.S.: La cuina i els jocs tenen molta cosa en comú. Són distrets, requereixen coneixements, atenció, paciència i creativitat. La gamificació ha entrat fortament a tots els àmbits de la vida, a l’educació, en el món empresarial i, ara també, a la cuina. A tots ens agrada posar-nos reptes i aconseguir punts! Sempre he pensat que la gastronomia catalana és com un joc de taula amb tres cartes bàsiques (sofregits, caldos, picades) que es van combinant per crear delícies. D’aquí ve la idea de plantejar el llibre d’aquesta manera, perquè tothom vegi que, quan domines les tres cartes, et passes el joc.
P.: ‘Amb dos fogons!’ és un llibre amb molt de caràcter i un llenguatge propi, quin castellanisme o barbarisme culinari et fa més mal a les orelles?
C.S.: Crec que el que em fa patir més no són els barbarismes o castellanismes, sinó que es perdin expressions molt genuïnes del català. Ja no empolsinem, enrossim, ruixem, guarnim, esqueixem… o cada cop ho fem menys. Si n’hagués de dir un que em fa una ràbia especial és “l’advocat” o “l’albahaca”. No costa gaire buscar com es diuen els ingredients del plat que fas.
P.: Últimament, se t’ha viralitzat un tipus de vídeo d’humor, unes receptes en què parles en un castellà ple de catalanades, a l’estil de la cançó ‘Coses de l’idioma’ de la Trinca. Al llibre, hi trobarem receptes en catanyol?
C.S.: Hi trobareu catanyol, però no a les receptes, sinó a la part dels jocs i passatemps. També hi trobareu força cosa relacionada amb la llengua, com frases fetes o expressions genuïnes del parlar de les àvies.
P.: Quina és la teva recepta preferida del llibre? No la més espectacular, sinó la que et representa més.
C.S.: Les masses em representen molt i la de brioix és la que més. És molt versàtil, vistosa, apta per fer mil receptes dolces i salades i, tot i que aparentment és complicada, quan descobreixes com va no pots deixar de fer-la.
P.: Creus que hem perdut el costum d’aprofitar el menjar o que simplement ningú ens ha ensenyat com fer-ho bé i sense que sembli una penitència?
C.S.: La societat ens està dient que ja no cal que fem res a la cuina, que hem de comprar les coses preparades i oblidar-nos de l’aprofitament, de la temporalitat o el reciclatge gastronòmic. Comprem el peix i la carn en safates i per racions, no és gens habitual que es compri un pollastre sencer per trossejar-lo. Si fins i tot comprem la carbassa tallada i pelada! Crec que hem arribat tan lluny que ja no sabem ni com fer-ho, això de processar els aliments a casa o aprofitar-los si en sobren. Suposo que, per aquesta raó, les receptes de reciclatge sempre tenen molt bona rebuda.
P.: La teva trajectòria a les xarxes socials ha ajudat a donar-li aquest enfoc tan distintiu i característic al llibre?
C.S.: N’estic segura! Les xarxes tenen una cosa sensacional i és que et donen un retorn immediat del que fas. Hi ha milers de creadors de contingut que fan el mateix i has de trobar el que et fa diferent. Mitjançant aquest retorn immediat, he pogut veure en què soc especial i quin és el tret distintiu que busca la gent quan em segueix. El meu és una barreja entre l’humor, la naturalitat, l’enginy i la llengua. Així que al llibre hi ha justament això.
P.: Per acabar, si haguéssim de quedar-nos amb una sola idea…si Amb dos fogons només aconseguís una cosa, quina voldries que fos?
C.S.: Que el lector entengués que a la cuina no s’hi va a patir, s’hi va a riure, a jugar i a crear coses bones de manera fàcil.
