Pau Gómez Calvo, terrassenc amb formació professional en Art Dramàtic, graduat al Col·legi de Teatre de Barcelona, ha desenvolupat la seva trajectòria com a creador escènic, explorant diferents llenguatges i formats. Amb els anys, ha combinat la creació artística amb la gestió cultural, i s’ha especialitzat en àmbits com la producció d’esdeveniments i l’acompanyament de projectes artístics amb la productora L’Embarral. Aquesta doble mirada de creació i de gestió li ha permès participar en projectes culturals de referència i construir un discurs propi sobre la relació entre les arts i la vida quotidiana. Recentment, l’autor ha fet un treball creatiu d’investigació del qual han sorgit diversos projectes: el perfil a les xarxes @persucarhipau, en què divulga receptes de cuina catalana; un taller per a instituts que combina la transmissió de receptes familiars amb l’ús crític de les xarxes; un espectacle de cuina en directe que barreja gastronomia, històries i curiositats, i, finalment L’Escudellòmetro de Santiago Rusiñol, una peça teatral que ha adaptat i enriquit amb materials trobats durant la seva investigació.
‘Una cuina a cada casa’ és el seu primer llibre, una continuació natural d’aquest recorregut, en què trasllada la seva mirada creativa i vital al territori domèstic i emocional de la cuina.
Pregunta: El llibre comença parlant de cuina, però acaba abordant experiències personals i familiars. En quin moment vas entendre que estaves escrivint alguna cosa més que un receptari?
Pau Gómez: Tenia molt clar des del principi del procés que al llibre hi havia d’haver receptes, però no volia que fos un receptari. Perquè no soc cuiner professional, jo soc un creador artístic i gestor cultural que cuina a casa seva i que ha fet un treball d’investigació sobre la cuina de la gent. Per tant, em vaig proposar que el pilar central de cada capítol seria una recepta relacionada amb una persona o una situació. Quan em vaig veure immers en els meus records i en les vivències de les persones que apareixen al llibre, vaig saber que el que estava fent era interessant i que, almenys artísticament, funcionava.
P.: La memòria té un paper molt important en el llibre. Per què creus que els records i la cuina estan tan connectats?
P.G.: A nivell científic és molt clar, la neurociència ja ha demostrat que hi ha una connexió entre el gust i l’olfacte i la memòria. Proust, amb la magdalena, també ens va crear una escena que ha quedat com a símbol universal. La cuina és un portal que et fa viatjar en el temps i l’espai, a l’abast de tothom. Quina fantasia!
P.: Sovint dones a entendre que la cuina forma part de qui som. Com definiries aquesta relació entre identitat i menjar?
P.G.: Els fonaments de la identitat es formen durant la infància, amb qui ens alimenta amb una determinada cuina, sigui la que sigui. La manera com ens alimentem ens marca un estil de vida, una manera de fer, de relacionar-nos amb l’entorn, de fer política i activisme; i reproduir la cuina amb què t’han criat ens vincula directament amb aquests fonaments. Amb això no vull dir que hàgim de negar-nos a tastar i consumir altres cuines, però sí que és important preservar la nostra, la de cadascú, més enllà dels receptaris i els vídeos a xarxes socials. Jo, a part de llegir receptaris i fer vídeos a xarxes, cuino la cuina que he mamat a casa, pel dia a dia, i em fa feliç.
P.: Moltes històries giren al voltant de la família. Quin paper ha tingut la teva família en la construcció d’aquest llibre?
P.G.: Tot. La meva família ha estat qui ha construït el relat d’aquest llibre, ha estat qui ha permès que jo tingués aquestes experiències i ha estat qui m’ha posat a taula la cuina catalana. Jo tan sols ho he recordat i li he donat la importància que mereix escrivint-ho en forma de llibre, esperant que serveixi de mirall perquè el lector faci un viatge com el que he fet jo a través de la memòria i amb la cuina de la mà. I esperant també ajudar a girar una mica el timó que ens arrossega cap a un futur sense cuines identitàries.
P.: El paisatge, especialment la muntanya, és molt present. Creus que l’entorn influeix en la manera com recordem i cuinem?
P.G.: El relleu geogràfic marca la cuina de cada zona: el producte que hi ha a l’abast, les condicions climàtiques, les necessitats alimentàries… I a Catalunya tenim més de 130 unitats de paisatge que ens donen una riquesa espectacular. Fer una escapada al Delta de l’Ebre, asseure’t a la Platja del Trabucador i gaudir d’una posta de sol envoltada de flamencs; després anar a La Ràpita i degustar uns musclos frescos al vapor, és generar un record que quedarà per sempre a la memòria. Quan, un dia després de treballar vuit hores esgotadores, arribis a casa i et cuinis uns musclos del Delta al vapor, tornaràs a seure en aquella platja i veuràs els flamencs volant per sobre la posta de sol, i segurament t’ajudarà a fer una mica de vacances i agafar forces per, l’endemà, tornar a la feina. Realment ens hem de plantejar això de la feina, però és un altre tema a abordar, almenys amb la cuina tenim una eina per fer-ho tot més agradable.
P.: Al llibre apareixen plats molt senzills però carregats de significat. Què tenen aquests plats quotidians que els fa tan especials?
P.G.: Que no els pots consumir en un restaurant. Que si els vols fer com te’ls feien a casa, només els pots cuinar a casa. Si l’àvia passava la patata i mongeta tendra bullida per la paella amb una mica d’all picat, només ho saps tu. Si la mare, després de fer el tall arrebossat, escurava l’ou deixatat i feia una truita oliosa deliciosa, en un restaurant no t’ho faran. La sopa de fideus i arròs amb gambetes congelades, és un petit plaer dels diumenges al vespre escarxofat al sofà.
P.: A través de les històries hi ha emocions molt diverses: nostàlgia, humor, fins i tot tensió. Era important per a tu transmetre aquesta barreja?
P.G.: Sí, a cada capítol hi ha diverses emocions reals que vaig sentir en escriure’ls, i també en viure-les. A través del teatre he viscut les històries i els relats des de les emocions físiques i així he après a transmetre-ho. No havia escrit mai un llibre, però sí que he flirtejat amb l’escriptura teatral i segurament hi ha part d’això reflectida. La mort és present també en el relat, de manera amable i natural, però amb caràcter i consistència, ja que és l’amenaça més perillosa del relleu generacional de la cuina.
P.: Què t’agradaria que el lector redescobrís després de llegir el llibre?
P.G.: M’agradaria que es descobrís a ell mateix des del que ha viscut amb la cuina, és molt interessant. Tots ens hem relacionat amb la cuina d’una manera o una altra, i recordar-ho és important i necessari. Aquest no és un llibre que només mira enrere, és un llibre que ens regala una estratègia per viure mirant endavant amb la seguretat de recordar d’on venim.
P.: Si haguessis de descriure el llibre amb una sola imatge o moment a taula, quin seria?
P.G.: Un net o neta cuinant amb la seva àvia i anotant-ho tot, sabent que en aquell moment està preservant més que una recepta, que està preservant l’oportunitat extraordinària de reproduir aquell plat sempre que vulgui, retrobant-se així amb l’àvia i compartir-ho amb la gent que estima.
